Motivació
Por a les matemàtiques: per què costen tant i com superar-la
«Jo és que soc de lletres.» Aquesta frase, dita amb total naturalitat per alumnes de 13 anys, és el final d'una història que gairebé sempre comença igual: un tema que no es va entendre, un parell de mals resultats, i una conclusió precipitada sobre un mateix. Les matemàtiques no són més difícils que altres assignatures: són més acumulatives. I això ho canvia tot.
Per què les mates enganxen tants alumnes
La majoria d'assignatures perdonen: pots haver flaquejat amb els rius d'Europa i entendre perfectament la Revolució Francesa. Les mates, no: cada tema és un maó que se sosté sobre l'anterior. Qui no va assentar les fraccions pateix amb les equacions; qui va coixejar amb l'àlgebra s'estavella amb les funcions. El problema gairebé mai és el tema actual: és una peça de dos cursos enrere que ningú va detectar.
Per això «estudiar més» sovint no funciona amb les mates: l'alumne repassa el tema d'aquest mes quan la llacuna és al d'un altre any. És com apuntalar el tercer pis quan la fissura és als fonaments.
L'ansietat matemàtica és real (i es retroalimenta)
La recerca la descriu amb precisió: l'ansietat matemàtica és una resposta d'estrès davant la tasca que ocupa exactament els recursos mentals —la memòria de treball— que les mates necessiten. El resultat és un cercle pervers: la por consumeix la capacitat de calcular, el resultat empitjora, i el resultat dolent confirma la por. L'alumne no fracassa perquè «no en sap»: fracassa perquè està intentant fer mates amb mig cervell segrestat pel nervi.
I un matís important per a les famílies: aquesta ansietat s'encomana. nn «jo tampoc no en sabia, de mates» dit amb bona intenció li dona permís per rendir-se; la idea que les mates són cosa d'un talent que es té o no es té és falsa i fa un dany enorme.
No existeix «ser de lletres» com a sentència biològica. Existeixen llacunes sense reparar i experiències negatives acumulades. Les dues coses tenen solució — i la solució no és estudiar més fort el tema d'aquest mes, sinó trobar i reparar la peça que falta.
El camí de sortida, pas a pas
- Trobar la llacuna real. El primer que fem a Plató amb un alumne «negat per les mates» és anar enrere fins a trobar l'últim punt on tot anava bé. Sovint és una peça concreta i petita: les fraccions, els signes negatius, el llenguatge algebraic.
- Reconstruir des d'allà, de pressa. Reparar una llacuna localitzada no vol dir repetir un curs: amb atenció individualitzada són setmanes, no anys. I cada peça reparada fa que el temari actual costi menys de cop.
- Acumular èxits petits i immediats. La confiança no torna amb discursos, torna amb problemes que surten. Per això comencem amb exercicis que l'alumne pot fer i pugem el llistó gradualment: l'objectiu de les primeres setmanes no és la nota, és canviar la frase de «no en sé» a «això ho sé fer».
- Practicar amb error permès. A les mates s'aprèn equivocant-se i entenent per què. nn espai on l'error no penalitza —un grup reduït, sense la pressió de la classe sencera mirant— és on el bloqueig es desfà.
És l'assignatura que més treballem, de Primària fins a la universitat. Trobem la llacuna, la reparem i la confiança torna. A Mataró i a Canet de Mar.
Si hi ha recuperació al setembre
nn apunt de temporada: si aquest juny les mates han quedat pendents, l'estiu és el moment perfecte per fer aquest treball de fons — sense la pressió del curs en marxa, amb temps per anar enrere i reconstruir bé. nn curs intensiu al juliol o a finals d'agost sol ser la diferència entre aprovar la recuperació de setembre i començar el curs nou arrossegant la mateixa pedra.